UNS BELLS PARATJES

UNS BELLS PARATJES
PINARS

13 de juny de 2017

Els dibuixos animats


El dibuix, sempre ha sigut una de les meves afeccions. De petitona, recordo que ja feia esborrals de qualsevol cosa. De més gran, i quant anava al col.legi, m'encantava fer cenefes amb els quaderns de quadrícula i ja mes gran, dibuixava en un albúm.

Per això, dono molta relevancia als dibuixos animats, aquestos que tenen moviment i encandilen. 

Aquest que he posat avui, a més de que m'agrada molt, te dos atraients per a mi, i és què la música també m'apassiona.

Maria Isabel Civit.

13 de juny de 2017, dia de Sant Antoni de Pàdua.

6 de juny de 2017

Diada del meu cumpleanys


Quant m'he llevat aquest matí, ja m'ha semblat diferent. Ahir estava molt núvol i semblava l'hivern, em vaig posar trista. En canvi avui dia sis de juny, el sol lluïa de ple. Això era més normal. Som primavera esclar, però...no, jo volia què en la meva diada tant relevant com pot ser cumplir 70 anys, vegés tot alegre pel fet d'estar viva.

De petita, sentia dir moltes vegades ... oh! és que aquesta persona ja te 70 anys i es gran, molt gran. Ara que jo he arribat a cumplir-los, em dono compte de qué no sóc tant gran i em sento molt feliç d'haver pogut sentir en el cor, el goig del pas del temps.

No sé, fins quant viuré, no, això no ho sap ningú, però, si voldria viure el que em resta amb tota la convicció en pensar que el viscut no ha sigut en va. Penes...alegries...o desenganys, però vida!

Maria Isabel Civit.

4 de juny de 2017

Diumenge de Pentecosta

Avui que em pensàva seria un dia bonic per ser la gran festivitat de la Pentecosta, resulta que ha sigut trist. A començaments del dia, pluja suau i algún llamp i un cel molt ennuvolat. Després semblava què el sol volia fer acte de presència i no, ha continuat plovent, ara si, ara no.

La tarda calmada, però conforme és feia de nit, el cel s'enfosquia per acabar plovent de nou. Bó és que plogui, però no en el més de juny. Els sembrats són els més perjudicats.

En fí, fa el que vol i quan vol. Nosaltres no hi podem fer res. Sia el que Déu vulgui.

Mª Isabel Civit.

7 de desembre de 2016

LLUMENETES

LLUMENETES


Quin fred que fa aquests dies
i com bufa el vent de seré,
guaita! Com es mouen les llumenetes
que penjades adornen el carrer.

Si!!! Es que s’apropen ja les festes
les de Nadal, es clar!
Les mes grans, les més belles
i que tots amb joia, esperem celebrar.

L’arbre gran del centre de la plaça
nu, sense fulles ha quedat,
i jo, un any mes resto amb l’esperança
de veure’l de nou engalanat.

En el peu del seu tronc reposen
les sempre entranyables figures,
Josep, Maria i el Nen
acollits per cors sense fissures.

Dins la llar, l’arbre ja esta vestit
no em fan por les nevades,
com tampoc la fosca de la nit.
Llumenetes destinades

en brillar indefinit.

Mª Isabel Civit

5 de desembre de 2016

Farem un pessebre

FAREM UN PESSEBRE


Anirem al bosc a buscar molsa,
també recollirem branquillons
i pedretes boniques,
per posar-les a la vora del riu
on hi ha la dona que renta.

Una vegada a casa, anirem a les golfes,
allí, mirarem en el prestatge
que deixàrem les escorces de suro,
mig enfarinades encara,
restes d’il.lusió i d’esperança.

Mes reservades estan les capsetes,
no fos cas que es trenquessin les figuretes,
aquelles de fang que tan estimo
per ser record que del temps no passa.

Els taulons ja preparats esperen,
tots al entorn volem fer feina,
....les muntanyes, aquí, mare?
no fill!, més lluny, on el sol s’amaga
que d’allà vindran els Reis amb s’ha càrrega.

I ara aquí, ara més amunt...
ja va cobrant fesomia l’entramat celestial,
per fer rondalla tots cantant
en aquella nit santa

on l’Infant neix de Maria.

Mª Isabel Civit.

22 d’agost de 2016

Remenbrança

REMENBRANÇA
…………….

Noces d’argent en que aquest any celebren bona part de Montblanquins. Aquest poema està doncs dedicat a tots.


Tota una vida al teu costat i encara és poc.
Aquell ahir no sembla tant llunyà
i aquest avui, no espera el demà.

Segellàrem el nostre compromís davant de l’altar
estàvem tan segurs del nostre amor
que d’emoció les llàgrimes vàren brollar.

Ens mirem davant l’espill.
Tu, amb canes al cabell
jo…observo les arrugues.

Més, són les del temps,
no les maquillo….m’agraden
 igual que els teus cabells blancs.

La força del amor és única.
Cap sentiment l’iguala
és la qui enfoterix l’ànima quan està amb dubtes.

En moments de dol o tristesa,
junts ens abraçem, i amb silenci
estrenyem més ferm el lligam del amor.


Per molts anys puguin els amants continuar junts en el camí de la vida.


Mª Isabel Civit.      5 de juny de 2010