Guspires d'estima

GUSPIRES D’ESTIMA

Des de la torrassa del altiu campanar de Santa Maria,

hom es queda meravellat de tanta bellesa,

conreus i muntanyes adornen alegres

els vells paratjes de la Conca.

Vila noble desde fa centúries,

Montblanc acollía amb sencillesa,

a Reis i Princeses engalanades

per fer-la digna i encisadora.

Les guerres i les pestes sotregaren en ses pedres,

i amb pena envellía lentament,

peró amb esforç repararen ses escletxes

de nou, la constáncia de la nostra gent.

Qui pot dir que no t’estima Montblanc?....

si tu, sempre has somrigut,

la Verge de la Serra vetlla i está al teu esguard

i les muralles mai no han decaigut.

 Mª Isabel Civit.

MISÈRIES DE L'HUMANITAT

Misèries de l’Humanitat

Romandrà algun dia la pau?...

El cor encongit ...

Colpegen tristos els seus batecs,

...deixeu-nos tranquils si us plau,

Què de la gola surti un gran crit,

El de l’amor, el que llueix com els estels.

Mª Isabel Civit.

A LA PLAÇA

   

                                                                           

A LA PLAÇA

A la plaça hi ballen sardanes,

…..pare que hi puc anar?

allí hi recordo a la mare

dansa-ri sense parar.

Un nus se’m fa a la gola,

dels meus ulls brollen les llàgrimes

i del cor les paraules

….d’un t’estimo, ¡dolça mare!

Embadalit miro la gran anella,

que bonica es, quina germanor!

així és la nostra sardana,

com un clam!...com el meu plor.

I és que tú, mare estimada….

ja no danses, ni puntejen els teus peus,

no te el mateix color la nostra plaça

….faltes tú enlairan-te, tot volant els teus cabells

MARIA ISABEL CIVIT