Una cançò meravellosa

Em sento molt bé,i el motiu és que avui he tornat a casa desprès d'estar un mes fora per gaudir de les vacances en que tanta falta em feien. La vida hauría de ser més simple, però nosaltres sempre la compliquem vuguem o no. Unes vegades perquè ho fem involuntariament i d'altres potser sense voler són els demès qui ens le compliquen o ens ho sembla. El cas és que sortir uns dies de vacances ens serveix per poguer refleccionar en moltes de les coses qué la rutina del dia a dia ens ho impedeixen. Una abraçada de qui els escriu. La Maria Isabel.

.
He après que ningú
no és perfecte...
fins que t'enamores.


He après que la
vida es dura...
però jo ho sóc més!


He après que les


oportunitats no es perden mai...
les que tu deixes escapar
les aprofita un altre.


He après que quan sembres
rancúnia i amargura...
la felicitat se'n va a
un altre lloc.

He après que hauria d'utilitzar


sempre bones paraules...
perquè demà potser
me les hauré d'empassar.


He après que un somriure

és un mètode econòmic...
per millorar el teu aspecte.

He après que no
puc escollir com em sento...
però sempre hi puc fer
alguna cosa..


He après que quan el teu nadó
t'agafa el dit amb la seva maneta...


et té enganxat a la vida.


He après que tots volen
viure al cim de la muntanya...
però tota la felicitat
esdevé mentre hi puges.


He après que cal
gaudir del viatge...
i no pensar només en la


meta.


He après que és millor donar consells
només en dues circumstàncies...
quan són demanats i
quan en depèn la vida.


He après que com
menys temps malgasto...
més coses faig.

Tret d'un pps.

SENCILLAMENT ...ADÉU

ESTIMADA OLGA; ESTIC TRIST PERÒ SERÉ. AMB LA FEICITAT PASSA EL MATEIX QUE EN LES MÀQUINES, COM MENYS S’ESPATLLEN, VOL DIR QUE TENEN MENYS COMPLICACIONS; I EN LES DESPEDIDES PASSA EXETEMENT IGUAL. NO HI HA UN ADÉU QUE RESULTI MES DIFÍCIL EN EL QUE HOM INTENTI MAQUILLAR-LO AMB TOTA CLASE D’EXCUSES, PERQUÈ LLAVORS RESULTA ENCARA MÉS COMPLICAT. ÉS PER AQUESTA RAO, QUE EN DESPEDIR-ME DE TU, PENSO QUE NOMÈS CAL DIR-TE ADEU. ARA T’HO EXPLICO: M’AGRADARÍA COM NO, TENIR-TE EN AQUEST MOMENT AQUI, JUST AL MEU COSTAT, I PARLAR-TE, I NO PAS ESCRIURE UNA CARTA COM FAIG. PERÒ, TU JA SAPS QUE AIXÒ ES IMPOSSIBLE DEGUT A LA DISTÀNCIA QUE ENS SEPARA, I DE VERITAT QUE ENS SEPARA, I MOLT, FINS EL PUNT QUE T’HAIG DE DIR EL QUE EM PASSA. NO PUC ALLARGAR MÉS, LA TRISTESA QUE SENTO D’UNA SITUACIÓ QUE VA EN CONTRA DE TOT EL QUE ES LA MEVA MANERA DE SER. ÉS MOLT CERT QUE JO T’HE ESTIMAT MOLT, I NO EM PENEDEIXO GENS, PERÒ NOTO QUE L’AMOR QUE EM FEIA SENTIR TANT FELIÇ S’ESCAPA I NO TORNARÀ MÉS. NO VULL QUE T’AFANYIS EN BUSCAR MOTIUS QUE ET DUGUIN A PENSAR EN QUE TU M’HAIGIS POGUT FALLAR. N’HI TAMPOC VULL QUE INTENTIS CULPAR-TE DE RES. ES TOT INUTIL. M’HA COSTAT MOLT PENDRE AQUESTA DESCICIÓ, DONÇ L’AMOR QUE AMBDÓS ENS HAVIEM DONAT, SEMBLAVA QUE HAVÍA DE DURAR PER SEMPRE. NO HA ESTAT AIXI MALAURADAMENT.¡ COM HO PODIEM PENSAR?. PREFEREIXO ACABAR LES NOSTRES RELACIONS ARA. I, ENCARA QUE AMB EL COR FERIT QUE ENS DEIXA AQUEST TRENCAMENT, ES MILLOR NO FINGIR UN AMOR QUE INEXPLICABLEMENT JA NO EXISTEIX EN MI. GUARDARÉ ELS NOSTRES RECORDS DE LA PRIMERA VEGADA EN QUE ENS VAREM CONÈIXER, ENS ENAMORÀREM, I ENS ESTIMÀVEM. AIXÍ COM TAMBÉ DE TANTS I TANTS MOMENTS PLENS DE FELICITAT. I, COM NO! SEMPRE T’ESTARÉ AGRAIT, PER HAVER-ME DONAT EL MILLOR DE TU. NO GUARDIS CAP RECANÇA CONTRA MI. EM CONÈIXES I SAPS MOLT BE, QUE PER DAMUNT DE TOT, LA HONESTITAT, I SINCERITAT QUE HI HA HAGUT VERS LA MEVA PERSONA, HAN QUEDAT MOLT DEMOSTRADES EN AQUEST TEMPS QUE JUNTS HEM COMPARTIT. AQUEST ADEU ÉS TRIST, PERÒ COM ET DEIA AL COMENÇAMENT, POSO DE MANIFEST DE QUE TOT EL QUE T’ESCRIC ES VERITAT. SÉ, QUE ET COSTARÁ ENTENDRE EL QUE M’HA PASSAT. PREGO QUE EM PERDONIS, I PENSA QUE NO HI HÁ CAP RAÒ PER DONAR VOLTES I MÉS VOLTES, PER BUSCAR UNA EXPLICACIÓ, PERQUÉ NO EXISTEIX. CREC SINCERAMENT, QUE HE FET EL MILLOR PER EL BE DE TOTS DOS. EM COSTA. NO SÒC FRED, NI TAMPOC INSENSIBLE. SENCILLAMENT CONSCIENT DEL QUE NO PODIA SER. SEMPRE ET RECORDARÉ, GABRIEL.

MALALTIA DE SENTIMENTS

MORIR D’AMOR? Semblava que no podia ser que a algunes persones els passés. Morir d’amor! Personalment ho creia un xic exagerat. Pensava que podrien confondre la tristesa o la melangia amb alguna mena de depresió afegida a alguna malaltia menor, i que juntes formessin una espiral de la qual no podrien sortir-ne. Alguna cosa com ara el peix que es mossega la cua, que desprès de donar tants giravolts queda tant extenuat que es rendeix i acaba morint. És el que em semblava que passava. Però, morir d’amor? Això era una banalitat vet-ho ací. És clar que quant sentia parlar d’aquests plantejaments jo només tenia catorze o quinze anys. Aleshores, què podia entendre jo del amor? Amb aquestes van anar pasant els anys, aquells anys de l’adolescència i de la joventut, els quals els vaig viure normalment, amb els alts i baixos que provoca l’alteració hormonal, amb el conseqüent procés de la inseguretat. Però arribà un dia en què vaig conèixer l’Ignasi. Vaig ser molt feliç, i ell també, naturalment. Era un bon xicot, maco sobre tot, però allò que realment m’atreia més d’ell era la seva notable intel.ligència, cosa que valorava molt en les persones del meu entorn perquè que era la clau per a arribar a un coneixement correcte, per poder aconseguir una comunicació i una entesa en qualsevol dels problemes que ens poguessin sorgir en el transcurs de les nostres vides. Quin desengany! Intel.ligent ho era , efectivament. De parlar en sabia una estona. Pel que fa a simpàtic i comunicatiu, es mereixía un deu.Però, en allò que se’n diu amor..en allò que havia de ser l’eix de tots els avantars que el destí ens reservaría, en això queda nul. Vaig fer-me mil i una preguntes sobre els motius pels quals no ens enteníem en res. Els seus gustos no eren els meus, ni tampoc la seva manera de veure les coses. Jo era romàntica i m’il.lusionava tot però sobretot l’estimava. I a mida que conviviem , les relacions es deterioraven i jo tenia dubtes de si la culpa que no anessín bé la tenia el fet d’haver pensat que la seva intel.ligència ho aferrava tot, més encara, em sentia em sentia ridícula de no saber estar a la seva alçada de qui jo entenia que era una persona sabedora de tot. Poc a poc la tristesa s’anava arrapant a mi. Ja no era feliç, tot i que m’esforçava per poder trvar un mínim sentit a la vida. Fins i tot buscava la il.lusió en coses ínfimes i que pasaven desaparcebudes per a molts…però no la trovaba. Paral.lelament, veia que l’Ignasi m’ignorava completament. A ell només el seu treball i les seves afeccions li omplien la vida. Res més. Aleshores, em preguntava: De què serveix la intel.ligència? Ara veig que de ben poca cosa. Flueix cap a on l’intel.ligent vol que vaigi. En canvi, crec que allò veritable és el sentit comú i la senzillesa. Amb aquestes qualitats si que realment es troba la persona i, amb ella, tots els sentiments. En aquest cas pots parlar i comunicar-te sense que hi haigi el perill de no entendre’s. Però per a mi, en aquells moments, ja era massa tard. M’havia equivocat amb l’Ignasi i no tenia cap altra solució que anar passant els dies, amb l’enyorança d’aquell amor perdut i la cruenta veritat de palpar la frustració del desamor. Aleshores va ser quant vaig veure amb claretat el gran significat de la frase: " morir d’amor ". Realment, l’esperànça que tenia acabá per diluir-se, restant només la desesperació, aquella que ens pot conduir a la mateixa mort. Malaltia de sentiments? Què importa com es digui! Pot tenir mil noms que tant se val. El que sí que és ben cert, és que això existeix i que, malauradament, sovinteja massa. L’Ignasi i jo seguim junts, encara que res ens uneix. L’abisme que ens separa es tant inmens que dubto que ni una petita guspira fos capaç d’encendre un amor que un dia va ser gran i del qual ara només resten les cendres. Sincerament he de confessar que el rosec de sentir-me menyspreada dia rera dia durant anys és el pitjor ingredient per poder desancadenar la tremenda desesperació de dues persones que xoquen, trobant-se ja en un punt inaguantable, i que llavors els sentiments s’extenuen, s’ofeguen i maten. Raó suficient com per a morir-se d’amor"…… Mª Isabel Civit

NO DIGUIS PARE NOSTRE SI… ……………………… NO DIGUIS "PARE" SI NO ET COMPORTES COM A FILL. NO DIGUIS "NOSTRE" SI VIUS AÏLLAT EN EL TEU EGOISME. NO DIGUIS " QUE ESTEU EN EL CEL" SI NOMÉS ET FIXES EN LES COSES TERRENALS. NO DIGUIS "SANTIFICAT EL VOSTRE NOM" SI SOLAMENT L’INVOQUES AMB ELA LLAVIS I EL TEU COR ESTÀ ALLUNYAT D’ELL. NO DIGUIS "VINGUI A NOSALTRES EL VOSTRE REGNE" SI EL CONFONS AMB L’ÈXIT MATERIAL. NO DIGUIS "FACI’S LA VOSTRA VOLUNTAT" SI NO L’ACCEPTES QUAN ÉS DOLOROSA. NO DIGUIS "EL NOSTRE PA DE CADA DIA DONEU-NOS, SENYOR, EN EL DIA D’AVUI" SI NO ET PREOCUPES PER LA GENT QUE PASSA GANA. NO DIGUIS "PERDONEU LES NOSTRES CULPES" SI GUARDES RANCOR ENVERS ELS TEUS GERMANS. NO DIGUIS "NO PERMETEU QUE CAIGUEM EN LA TEMPTACIÓ" SI NO EVITES LES OCASIONS DE PECAT. NO DIGUIS "DESLLIUREU-NOS DE QUALSEVOL MAL" SI NO PRENS PARTIT A FAVOR DEL B´I CONTRA EL MAL. AMÉN. (TEXT RECOLLIT EN UNA ESGLÉSIA DE CAJAMARCA, PERÚ)

COM UN SOMNI

A tu, nena bonica
nina dels meus ulls,
aquí tens aquest poema
flama encesa que il.lumina,
un cor abatut,
un cor que estava buit
i es donava per vençut.

Sense tu, la meva vida
era trista, era freda,
era marcida,
què m'has fet?
què has vist en mi?
perquè em dones tant
i m'estimes sense mida?

Ànsia de veure't
d'abraçar-te,
de besar-te
d'aquest amor infinit,
com un somni, per merèixer
i despendres d'un rebuig
tant sols tu, nena bonica,
tant sols a tu, l'amor et dec.

Maria Isabel Civit.

ENYOR

Si em busques...
em trobaràs.
No t'allunyis,
ni t'amaguis...
Sóc aquí, prop teu
però a vegades,
masses vegades
sembla que em diguis adéu.

Tu, m'estimes...
però...dins teu hi ha enigmes.
Treute'ls i busca´m
o...fes-te el trobadís
peqruè ambdós sabem
que l'il.lusió de fondre'ns
en l'abraçada i el bes inmens
és el que més desitgem.

Si em busques,
si m'estimes
aquí em tens.
I jo, sense dubtes
i tu, sense enigmes
farem que l'amor sigui etern.

Maria Isabel Civit.

ENTRE TU I JO

Sense fer soroll vares posar-te a la meva vida,
com una brisa, d'aire fresc
i, jo captivada del teu somriure,
vaig deixar-me enlairar de la nit al dia.

Em miraves i jo feia la distreta,
tu, percebies el meu amor
mentre que amb dolcesa les paraules,
dels teus llavis, et sortien poc a poc.

Timidesa?, Oh, No, no.
Amor tendre, amor cert
verdader i encisador,
senzillament, entre tu i jo.

Una rosa per sant Jordi em portares,
amb mans tremoloses la vaig agafar,
no faltava l'espiga ams ses arestes
símbol joiós del nostre pa!.

Han passat els anys i avui encara,
sento la brisa d'aquell aire fresc
tu, no hi ets, però allà en mig de les estrelles,
em dius...propmte neixerà l'alba.

I, és que he de seguir,
no em queda cap més opció
el cor em batega,
entre tu  jo.

Maria Isabel Civit.

PAISSATGES D´AMOR

23may

La verdó de les muntanyes,

el sol brilla que fa mal,

el cel blau tot trasparent,

un alé d´aire t´acompanya,

mes enllá tot el univers.

I encare que el sol no brilli,

sigui trist i ennovulat,

la bellessa de un cel gris,

unes gotes de pluja et despertan,I

i l´aroma que desprenen,

de una terra remullada.

Mulladura que no sents,

amb el flaire que olorem,

i mirant al horitzó,

ens alegra tant el paissatge

I

SER POETA

SER POETA

La ploma a la mà, l'eina del poeta,
paraules que suren del cor per expresar-les damunt d'un full de paper.

Boniques són les que ens parlen de l'amor
les que xiuxiuexen a cau d'orella vers l'enamorada.

Tristes quan ens punxen les del maleït desamor
que colpegen amb força per apartar-nos del goig i del plaer.

No són flors, ni violes, ni roses ni fantasíes, ni tant sols un paradís
la vida d'un poeta és... com la de qualsevol ésser humà.

Sentiments aferrats dins del cor que deleixen en expresar-los,
lletres lligades, música amb silenci, abecedari que balla.

Qui llegeix, vol sentir, vol estimar
perquè en el més recòndit de l'esperit, no hi ha ser i no hi ha vida per enamorar.

Maria Isabel Civit.

DUBTES

Sempre l'incògnita
fent un embolic
no entenc
la vida.
No surten les paraules,
mutisme i angoixa
ofèc oprimit
del cor.
Alguna cosa no ajusta,
els cossos febles
però desitjen
l'amor.
Dubtes que desperten,
sentiments aturdits
deslliurar-los vull
i ser feliç.
Mª Isabel Civit.

PER A MI, TOT HO ETS

PER A MI, TOT HO ETS

PERQUÉ T’ESTIMO

..

 

TOT PER A MI HO ETS

———————————

TROSSET DE CEL,

MAGNA DIVINA,

ANGELET BELL,

JO BE DIRÍA,

QUE N’ETS, AIMIA, DEL MÉU ANHEL.

QUE N’ETS TÚ PERLA,

LA MÉS PREUADA,

NENETA AIMADA

TAMBÉ ET DIRÉ,

I ESTRELLA CLARA

DE NIT GALANA

YÚ, TAMBÉ N’ETS.

JARDÍ DE ROSE´S,

FLOR DEL-LICIOSA

LA MÉS FORMOSA,

I MÉS SUBLIM,

QUE EM COMPOSITES

CORONA DIGNA

PE’L NOSTRE ESTIM.

GUIA SOFERTA,

LLUM DE MA VIDA

QUE M’ILUMINA

PER ELS INDRETS

QUE L’ÀNIMA GUIA

VERS L’ALEGRÍA

D’UN AMOREIG.

DE FORMOSÍES

COM LES LLUMS MOLTES,

TOTES LES HORES

DE TÚ, VEIG JO,

I….NO SERÁ

PERQUÉ T’ESTIMO

AMB DESATINO,

AMB DOLÇ AMOR.

                                              Mª Isabel Civit

A SANT MATIES APOSTOL
           PATRÓ DE MONTBLANC


Poeta, amb ple sentit de la paraula
voldría ser jo ¡oh, Sant Maties!
i així, ja el meu cor poguer complaure
component per a Vos, mil poesies...

...Cadències d'un rimar tant senzillíssim,
que aquestes, fins al Cel lleument puguessin,
i així, els Serafins us les cantessin
amb chor armoniós davant l'Altissim.

I tot, perquè d'un temps llunyà us feren
a Vos, Maties Sant Patró insigne
d'aquest poble preuat, i així obtingueren
uns fills, per veniders, l'honor més digne.

I avui, encara avui estem gaudin-ne
per vostra intercessió, del Cel, mil gràcies,
si un jorn al nostre entorn tenim desgràcies;
si en montblanquina llar estan sofrint-ne.

Per vostre intercessió...i de la Verge
Patrona de Montblanc, ¡la de la Serra!,
tinguent-vos per patros la Vila sempre,
caminarà de ferm, aci en la terra.

I allà...tots els seus fills, quan Déu ens cridi...
¡oh, Sant Maties! Vós, intercediu-ne
per nostra salvació ¡ai! acudiu-ne...
¡oh, feu que el vostre cor no ens oblidi!

Mes...¡no! n'estic segur, mai oblidança
segur que els montblanquins volen gaudir-ne...

...Gaudir-ne del goig meu a l'enaltir-vos,
malgrat ni ésser jo tan sols poeta...
per tnt, Maties Sant ¡per Déu, digneu-vos
a rebre'm com a gran, tan humil lletra!

I confiant-ho així, jo, mentres vides
en el nostre Montblanc hi haigi, us prego:
Vetlleu amb zel i amor ¡ai! us entrego
tal missatge per a tots ¡oh!, Sant Maties!


Mª Isabel Civit.