LLUMENETES

LLUMENETES

Quin fred que fa aquests dies

i com bufa el vent de seré,

guaita! Com es mouen les llumenetes

que penjades adornen el carrer.

Si!!! Es que s’apropen ja les festes

les de Nadal, es clar!

Les mes grans, les més belles

i que tots amb joia, esperem celebrar.

L’arbre gran del centre de la plaça

nu, sense fulles ha quedat,

i jo, un any mes resto amb l’esperança

de veure’l de nou engalanat.

En el peu del seu tronc reposen

les sempre entranyables figures,

Josep, Maria i el Nen

acollits per cors sense fissures.

Dins la llar, l’arbre ja esta vestit

no em fan por les nevades,

com tampoc la fosca de la nit.

Llumenetes destinades

en brillar indefinit.

Mª Isabel Civit

Farem un pessebre

FAREM UN PESSEBRE

Anirem al bosc a buscar molsa,

també recollirem branquillons

i pedretes boniques,

per posar-les a la vora del riu

on hi ha la dona que renta.

Una vegada a casa, anirem a les golfes,

allí, mirarem en el prestatge

que deixàrem les escorces de suro,

mig enfarinades encara,

restes d’il.lusió i d’esperança.

Mes reservades estan les capsetes,

no fos cas que es trenquessin les figuretes,

aquelles de fang que tan estimo

per ser record que del temps no passa.

Els taulons ja preparats esperen,

tots al entorn volem fer feina,

....les muntanyes, aquí, mare?

no fill!, més lluny, on el sol s’amaga

que d’allà vindran els Reis amb s’ha càrrega.

I ara aquí, ara més amunt...

ja va cobrant fesomia l’entramat celestial,

per fer rondalla tots cantant

en aquella nit santa

on l’Infant neix de Maria.

Mª Isabel Civit.

Remenbrança

REMENBRANÇA

…………….

Noces d’argent en que aquest any celebren bona part de Montblanquins. Aquest poema està doncs dedicat a tots.

Tota una vida al teu costat i encara és poc.

Aquell ahir no sembla tant llunyà

i aquest avui, no espera el demà.

Segellàrem el nostre compromís davant de l’altar

estàvem tan segurs del nostre amor

que d’emoció les llàgrimes vàren brollar.

Ens mirem davant l’espill.

Tu, amb canes al cabell

jo…observo les arrugues.

Més, són les del temps,

no les maquillo….m’agraden

 igual que els teus cabells blancs.

La força del amor és única.

Cap sentiment l’iguala

és la qui enfoterix l’ànima quan està amb dubtes.

En moments de dol o tristesa,

junts ens abraçem, i amb silenci

estrenyem més ferm el lligam del amor.

Per molts anys puguin els amants continuar junts en el camí de la vida.

Mª Isabel Civit.      5 de juny de 2010

Somriu i mire´m

SOMRIU I MIRE’M

Veig en el teu rostre tristeza

i em pregunto perqué!

saps que el meu amor es per tu,

amb ma vida l’havia sentit tant clar.

Ápa! Arreglet i somriu

que junts sortirem a ballar!

les dues mans enllaçades,

i el meu cor sentirás bategar.

Mire’m i veurás que no menteixo

que per tu tant sols visc!

la meva vida tant sols es teva,

ja de mi no queda res.

Sé que estás inquieta

que no creus en l’amor!

tants desenganys en la teva esquena,

i tants sofriments dins el cor.

Per aixó t’estimo

per aixó et dic vida!

ja que sense tu moro,

i res del mon em crida.

Somriu i mire’m

eixuga aquestes llágrimes!

un passat no existeix,

encara que hi quedin engrunes

Mª Isabel Civit.

Sommis

SOMMIANT

El sol radiant del migdia,

i l’ aixofogosa calor.

El vaivént del gronxador,

i els nùvols

i la vida.

Et recordo ,

restes sommni peró.

Ja no penso ja no em dol,

ni tant sols et nescesito

no estic sola, tinc el món.

Les rialles surten soles,

de l’ánima cap dolor.

Prop veig el cel,

es blau

es gran, es inmens

en el meu delit  respiro,

i em deixo portar,

i soc feliç

potser massa feliç

tot ha pasat

i tot esdevé.

Mª Isabel Civit.

Records i melangia

RECORDS I MELANGIA

M’agrada sentir la brisa de marinada.

L’olor de la primavera, i les orenetes,

que alegres xisclen al volta’n dels arbres

i busquen lloc on fer-hi estada.

M’acosto tot seguit a la finestra.

Quin plaer em dona el fullatge novell,

verd, color d’esperança

que remou sota la pell.

Vindrà l’estiu, la quitxalla jugarà a la plaça.

Recordo la meva infància. Oh, Senyor!..

jo, també allí hi era

més, ara sols queda l’enyor.

Seguirà l’altra estació del cingle.

La tardor... i les fulles presumides,

canviaran de color

perquè son donzelles presumides.

Ja no en queda ni una...

Les gelades del hivern han vençut,

troncs grisos, paisatge trist

silenci, records i melangia.

Mª Isabel Civit.

Guspires d'estima

GUSPIRES D’ESTIMA

Des de la torrassa del altiu campanar de Santa Maria,

hom es queda meravellat de tanta bellesa,

conreus i muntanyes adornen alegres

els vells paratjes de la Conca.

Vila noble desde fa centúries,

Montblanc acollía amb sencillesa,

a Reis i Princeses engalanades

per fer-la digna i encisadora.

Les guerres i les pestes sotregaren en ses pedres,

i amb pena envellía lentament,

peró amb esforç repararen ses escletxes

de nou, la constáncia de la nostra gent.

Qui pot dir que no t’estima Montblanc?....

si tu, sempre has somrigut,

la Verge de la Serra vetlla i está al teu esguard

i les muralles mai no han decaigut.

 Mª Isabel Civit.

MISÈRIES DE L'HUMANITAT

Misèries de l’Humanitat

Romandrà algun dia la pau?...

El cor encongit ...

Colpegen tristos els seus batecs,

...deixeu-nos tranquils si us plau,

Què de la gola surti un gran crit,

El de l’amor, el que llueix com els estels.

Mª Isabel Civit.

A LA PLAÇA

   

                                                                           

A LA PLAÇA

A la plaça hi ballen sardanes,

…..pare que hi puc anar?

allí hi recordo a la mare

dansa-ri sense parar.

Un nus se’m fa a la gola,

dels meus ulls brollen les llàgrimes

i del cor les paraules

….d’un t’estimo, ¡dolça mare!

Embadalit miro la gran anella,

que bonica es, quina germanor!

així és la nostra sardana,

com un clam!...com el meu plor.

I és que tú, mare estimada….

ja no danses, ni puntejen els teus peus,

no te el mateix color la nostra plaça

….faltes tú enlairan-te, tot volant els teus cabells

MARIA ISABEL CIVIT