Quant m'he llevat aquest matí, ja m'ha semblat diferent. Ahir estava molt núvol i semblava l'hivern, em vaig posar trista. En canvi avui dia sis de juny, el sol lluïa de ple. Això era més normal. Som primavera esclar, però...no, jo volia què en la meva diada tant relevant com pot ser cumplir 70 anys, vegés tot alegre pel fet d'estar viva.
De petita, sentia dir moltes vegades ... oh! és que aquesta persona ja te 70 anys i es gran, molt gran. Ara que jo he arribat a cumplir-los, em dono compte de qué no sóc tant gran i em sento molt feliç d'haver pogut sentir en el cor, el goig del pas del temps.
No sé, fins quant viuré, no, això no ho sap ningú, però, si voldria viure el que em resta amb tota la convicció en pensar que el viscut no ha sigut en va. Penes...alegries...o desenganys, però vida!
Maria Isabel Civit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada